Читать книгу De la utopia revolucionària a l'activisme social. El Moviment Comunista, Revolta i Cristina Piris онлайн

45 страница из 77

GRÀFIC 1.3 L’aparell organitzatiu de l’MCE cap a 1975

Al llarg d’aquests anys l’MC pateix la febre del maoisme –que s’estén entre 1970 i 1977–, creix numèricament i, alhora, prospera en el seu si la idea que és possible un canvi de règim sense revolució. No obstant això, malgrat l’apogeu de l’anomenat internament «enfocament evolucionista» (possibilitat d’un canvi de règim sense revolució), la imatge de revolució hi continua pesant molt, encara que ara estiga emmarcada en el context de la transició cap a un règim parlamentari.

2. La primera explosió del partit: conversió federal i primera fugida

Com ja ha estat dit, el procés de transició democràtica li va assentar prou malament a l’esquerra revolucionària espanyola: després de ser arraconada en el procés de negociacions i pactes entre el govern franquista i l’oposició, pateix una sonada derrota en els primers comicis electorals de 1977, el que provoca al seu torn un declivi ràpid i generalitzat de les formacions radicals. En aquest context, l’MC se submergeix en una fase de recomposició i replegament en què torna a cobrar protagonisme la perspectiva revolucionària. Al llarg de dos anys molt agitats, entre 1979 i 1981, hi revifen la consciència i l’activitat de partit revolucionari, i es mostren obertament contraris als processos polítics en marxa: enfront de la reforma reivindicaran ruptura i enfront de la Constitució, abstenció. Segueixen la pista als rumors d’un colp d’Estat i es preparen per al possible esdeveniment: una part de l’organització se submergeix de bell nou en la clandestinitat i practiquen una línia de resistència que els porta a intentar coordinar els sectors més radicals del conjunt espanyol pel tal de configurar un front comú davant de la línia reformista: