Читать книгу De la utopia revolucionària a l'activisme social. El Moviment Comunista, Revolta i Cristina Piris онлайн

68 страница из 77

El context de repressió i temor que imperen durant la dictadura franquista contribuirà a extremar aquests trets entre l’esquerra revolucionària espanyola, sobre la qual també deixen sentir la seua empremta certs processos específics, entre els quals destaca l’auge dels nacionalismes perifèrics. Situats en el que consideren l’antesala de la lluita final i entenent la lluita antifranquista com una revolució, aquests partits encoratgen posicionaments messiànics i actituds heroiques, extremen la disciplina fèrria i l’entrega total a la causa, i converteixen en un intricat laberint les rígides i jeràrquiques estructures internes. Al mateix temps, les condicions de clandestinitat i aïllament en què es desenvolupa el conjunt de l’extrema esquerra espanyola –tant externes com internes–, afavoreixen una gran fragmentació i un continu vaivé de fusions i fissions.

A mitjan dels anys setanta desapareix la dictadura espanyola com a resultat del procés de canvi gradual conegut com a transició democràtica, en el qual també juga un paper molt actiu l’esquerra revolucionària. No obstant això, a mesura que la transició avança, les dites formacions pateixen una pèrdua gradual de protagonisme. En aquesta minva tindrà molt a veure l’actitud de l’esquerra majoritària, i molt en especial del PCE, que aconsegueix arraconar una extrema esquerra fraccionada que, al remat, acaba per situar-se als marges del procés. Aquesta tendència descendent culmina en la derrota en els primers comicis democràtics de juny de 1977, en què els grups revolucionaris no aconsegueixen obtenir ni un sol escó al parlament espanyol. L’extrema esquerra espanyola es converteix llavors en esquerra extraparlamentària i entra en un procés de debilitament generalitzat en el qual es combinaran en totes les formes possibles la dissolució, la sectarització i les fusions.