Читать книгу De la utopia revolucionària a l'activisme social. El Moviment Comunista, Revolta i Cristina Piris онлайн

63 страница из 77

Per transmetre aquesta particular herència són necessàries com a mínim dues generacions, una vella i una altra novella. I aquest és precisament el problema que el col·lectiu postemecé té plantejat des de fa temps, el relleu generacional, i que es fa patent en tots els àmbits del conjunt i molt especialment en els òrgans de direcció, en els quals el cansament i l’envelliment de la «vella guàrdia» comencen a fer-se notar; en general, es pot afirmar que els joves de l’organització són cada vegada més escassos i menys joves. Però, en el període que ens ocupa, finals del segle XX i principis del XXI, no totes les formacions del tronc emecé es troben en la mateixa situació. Mentre que en algunes (com Acción Alternativa d’Andalusia), l’estratègia aplicada per atraure el jovent ha estat exitosa, en altres el problema continua sent apressant i, pitjor encara, no es veu horitzó per a la solució. La dificultat per a captar gent jove té una explicació doble: d’una banda, té relació amb un fet vívidament experimentat en totes les organitzacions: com ells mateixos comenten, no estem vivint una etapa històrica de mobilització important; d’una altra, té a veure amb el tipus d’entitats borroses que han creat, que des de dins reconeixen que són difícils d’entendre i encara més d’explicar: «no se sap massa bé què són, ni on van, ni per a què existeixen». En aquest context tan nebulós i ambigu, el problema consisteix a trobar els punts claus per a l’atracció i el reclutament, és a dir, temes i activitats que desperten l’interès dels i les joves, i també les claus per a retenir-los.