Читать книгу De la utopia revolucionària a l'activisme social. El Moviment Comunista, Revolta i Cristina Piris онлайн

66 страница из 77

En un moment determinat la generació fundacional, per dir-ho d’alguna manera, es planteja «bo, què fem?, nosaltres som un col·lectiu que desapareix en el moment que desapareix la generació fundacional?»... En la mesura que el col·lectiu, eixe col·lectiu fundacional, es planteja, pensa que açò ha de continuar d’alguna manera, encara que siga amb les transformacions que calga, diguem que d’ací naix Relleu. (Entrevista a M. M., València, 2002)

CONCLUSIONS

El nom d’«esquerra revolucionària» agrupa una sèrie d’organitzacions i partits que es formen a mitjan dels anys seixanta del segle passat en oposició a la rígida hegemonia que el PCUS exercia sobre el moviment comunista internacional. Totes aquestes formacions polítiques, sense excepció, es distingeixen per dos trets fonamentals: per fixar en el marxisme-leninisme les fonts revolucionàries de la seua ideologia i per la seua bel·ligerància amb l’ortodòxia soviètica. El seu naixement entronca en una època d’intensa agitació social i política en què proliferen uns moviments socials dotats d’un discurs molt radical, les propostes i revoltes dels quals qüestionaven la legitimitat de l’ordre vigent i reivindicaven altres formes d’entendre el món. Després dels esdeveniments de 1968, els dits moviments semblen esgotar-se, evidenciant la necessitat d’organització i esclariment ideològic. La seua crisi afavorirà el sorgiment de dos importants fenòmens: l’ascens dels nous moviments socials i la cristal·lització de l’extrema esquerra sota la forma de partits polítics.