Читать книгу Fernando Moreno Barberá: un arquitecto para la universidad онлайн

38 страница из 48

D’altra, l’Arquitectura Minimalista, que sorgí als anys noranta i prengué el nom del minimalisme ja estipulat durant les dècades anteriors als camps de l’escultura, la música, el disseny, i fins i tot, el menjar. El seu objectiu era tornar a la puresa formal que havia propugnat Mies van der Rohe i el Racionalisme, sotmetent-lo a un procés d’austeritat i omissió dels elements no essencials. Els seus volums geomètrics, llisos i blancs ben ordenats pretenen ser un art no referencial; es dissimulen els elements complementaris; la llum i l’ombra desenvolupen un paper estètic fonamental i es busca la unió entre natura, terreny i edifici. El dissenyador japonès Shiro Kuramata (1934-1991) fou un dels primers en aplicar esta filosofia, com poder veure als Magatzems Seibu a Shibuya, però és també destacable l’obra de Peter Zumthor (1943) amb les Termes de Vals (1996)ssss1.

Per a finalitzar, l’Arquitectura Sostenible va nàixer l’any 1993 quan alguns representats de la corrent High Tech decidiren fundar el grup READ, comprometent-se amb l’ús d’energies renovables i de materials menys contaminants, aprofitant al màxim els recursos naturals i reduint l’impacte ambiental. Entre els arquitectes més importants trobem Charles Correa (1930), a qui devem el Museu en memòria de Gandhi (1958–1963); Brenda i Robert Vale, els quals idearen la Superinsulated Woodhouse i el Medical Centre de Sheffield (anys 1980), així com el projecte de ciutat ecològica dissenyat per Norman Foster (1935), Masdar City (2008)ssss1.