Читать книгу Fernando Moreno Barberá: un arquitecto para la universidad онлайн

34 страница из 48

Hi hagué un sector dissident, dins del qual cal destacar les veus del Grupo de Artistas y Técnicos Españoles para el Progreso de la Arquitectura Contemporánea (conegut como el GATEPAC), Miguel Fisac Serna (1913-2006) o Juan José Estellés (1920-2012)ssss1, així com també organitzacions que intentaren animar la cultura en la seua adhesió a la modernidad, com el Grup Parpalló. Ja abans de la guerra havíem gaudit d’algunes mostres de la nova arquitectura, com és el cas de l’edifici de vivendes i gasoliner TASA (1933-1936) d’Alfons Fungairiño Nebot (FIG.2), a Gandiassss1. Malgrat tot, no serà fins a les darreries dels anys cinquanta, amb el canvi de conjuntura, quan començaran a ser tinguts en compte tant els debats precedents –Le Corbusier (1887-1965), Mies Van der Rohe (1886-1969), Frank Lloyd Wright (1867-1959), Josep Lluís Sert (1902-1983), etc.–com aquells que estaven tenint lloc contemporàniament.

Per posar alguns exemples, el monumentalisme de Paul Bonatz (1877-1956) i el concepte de variació de Paul Schmitthenner (1884-1972), desenvolupats en Alemanya al llarg dels anys 40, van tindre influència respectivament en la Plaça de Bous de Jaén (1944) i la Facultat de Dret de València, actual Facultat de Filosofia i Ciències de l’Educació (1958), ambdues de Moreno Barberássss1. Especialment a Catalunya, s’incrementarà l’interès per l’arquitectura pròpia dels voltants de Milà, amb referències de l’obra de Giuseppe Terragni (1904-1943), Luigi Figini (1903-1984), Gino Pollini (1903-1991) o Cesare Cattaneo (1912-1943). Són mostra d’açò la casa Ugalde o les vivendes de la Barceloneta (1951) de Jose Antonio Coderch (1913-1984). També els Estats Units van ser considerats un referent de modernitat per part d’arquitectes com Gabriel Alomar (1873-1941), Francisco Javier Sáenz de Oiza (1918-2000), Valentín Picatoste, Luis Vázquez de Castro, Rafael de la Hoz (1924-2000) o Fernando Chueca Goitia (1911-2004)ssss1.