Читать книгу Fernando Moreno Barberá: un arquitecto para la universidad онлайн

36 страница из 48

A finals dels anys seixanta, aquestes objeccions tindran com a conseqüència una definitiva dispersió de les tendències, cadascuna de les quals propugnarà unes particularitats ben diferenciades. En primer lloc, el Neoracionalisme, també anomenat Tardomodern, que és una revisió del Racionalisme però sense el component ideològic i social. Destaquen les obres del grup The Five Architects o New York Five, o de Minoru Yamashaki (1912-1986) com son les malauradament derrocades Torres Bessones del World Trade Center (1973-2001)ssss1.

En segon lloc, l’arquitectura Postmoderna fugirà de l’abstracció del racionalisme i es convertirà en una arquitectura eclèctica mitjançant l’establiment d’un diàleg amb els trets clàssics i medievals precedents, els quals reelabora de manera informal. Ja Josep Maria Fargas Falp (1926) y Enric Tous Carbó (1925) foren dels pocs que intentaren dotar de major contingut figuratiu, buscant l’equilibri entre la tradició i l’abstraccióssss1. En aquests moments hi ha una presa de consciència sobre la necessitat de preservar i recuperar el patrimoni artísticssss1, i com a conseqüència nombrosos edificis es reconvertiran en museus. Tanmateix, es busca el contrast i la ironia en l’ús d’aquests fragments del vocabulari arquitectònic clàssic, a través de la seua associació amb components metàl·lics, tubs de neó, rajola i ceràmica. També hi ha present un cert talant antropomòrfic, és a dir, el cos humà esdevé model per als sistemes compositius, principalment pel que fa a la façana-rostre. Entre els arquitectes principals d’aquesta corrent trobem Robert Venturi (1925) amb Guild House (1960-1963) o Rafael Moneo (1937) amb l’Edifici Bankinter (1973-1976) i Estació d’Atocha (1984-1992)ssss1.