Читать книгу Fernando Moreno Barberá: un arquitecto para la universidad онлайн

37 страница из 48

Altrament, l’arquitectura del High Tech va mantenir-se al marge de l’historicisme postmodern i conservà els principis del Moviment Modern i l’Arquitectura Orgànica, tot i que incorporant procediments, materials i models propis de la indústria naval, aeroespacial, automobilística i militarssss1. El resultat són megaconstruccions amb estructura metàl·lica d’acer que usa cables o tensors com a elements de tracció i parets de vidre laminat. Aquest moviment fou breu, només entre els anys setanta i huitanta, a causa de l’elevat cost de construcció i manteniment, l’envelliment ràpid del material i l’impacte poc estètic en aspecte i dimensions. Destaquen Richard Rogers (1933) amb el Centre Nacional d’Art i Cultura

Georges Pompidou (1977) i a València Santiago Calatrava (1951) amb la Ciutat de les Arts i les Ciències (1991-1996)ssss1.

Tot i que s’allunyen de les dècades tractades en aquesta exposició, hem de fer una inevitable menció a altres tres corrents que es desenvoluparen amb posterioritat. D’una banda, el Deconstructivisme, originat als Estats Units a la dècada dels huitanta, malgrat tenir el seu punt de partida en el pensament de Jacques Derrida (1930), pel que fa a desmuntar els llenguatges anteriors per construir-ne un de nou. L’edifici perd la seua configuració horitzontal-vertical i l’eix de simetria, donant lloc a molts eixos transversals i cantons que deformen la puresa racionalista abans esmentada. Podem nomenar Frank Owen Ghery (1929), arquitecte del Museu Guggenheim de Bilbao (1997) o Zaha Hadid (1950), del Parc de bombers Vitra (1993)ssss1.