Читать книгу Els parlars valencians (3a Ed. actualitzada) онлайн
17 страница из 100
PRIMERA PART
CARACTERITZACIÓ GENERAL
DELS PARLARS VALENCIANS
1
ELS PARLARS VALENCIANS A VISTA D’OCELL
Hi ha una pregunta que òbviament hauríem de saber respondre abans de descriure els parlars valencians: què és el valencià?
La dialectologia catalana, que és la disciplina científica que s’encarrega de caracteritzar els parlars (vg., per exemple, Veny i Massanell, 2015),1 no defineix el valencià com la varietat del català que es parla exactament dins de les fronteres polítiques de l’actual País Valencià (o «Comunitat Valenciana»). Nosaltres, juntament amb altres dialectòlegs com ara Jordi Colomina, considerem que el català occidental es pot dividir en tres grans varietats que, com totes, presenten parlars de transició i particularitats diverses. El nom d’aquestes varietats no és estable ni completament acceptat. Proposem: a) el català nord-occidental (també se’n diu lleidatà, on s’inclouen els parlars pallaresos i ribagorçans); b) el tortosí; i c) el valencià. Aquestes tres varietats no coincideixen amb cap frontera provincial o autonòmica. Els noms són descriptius, bé de la situació geogràfica (en el cas del nord-occidental), o bé del centre econòmic, cultural i històric al voltant del qual ha pogut bascular la conformació de cada varietat (València, Tortosa o Lleida). Des de la perspectiva objectiva que ofereix la dialectologia, el valencià abraça tres quartes parts de l’extensió que ocupa la llengua catalana al País Valencià. L’altre quart correspon al tortosí. Per consegüent, l’ús que fem del terme valencià en aquest llibre no és dialectològic perquè ens hem proposat de descriure el català parlat en allò que, administrativament, s’anomena «Comunitat Valenciana».