Читать книгу Els parlars valencians (3a Ed. actualitzada) онлайн

20 страница из 100

Des del punt de vista dialectal no hi ha cap tret que opose amb precisió el parlar de la primera comarca administrativament catalana, el Mont sià, amb el del Baix Maestrat, la primera administrativament valenciana. Així doncs, en travessar el riu Sénia de nord a sud, prenent com a referència el camí que feren fa huit-cents anys els fundadors del Regne de València, no observem cap diferència lingüística destacable.

Ara bé, una desena de quilòmetres envers el sud, en passar Canet lo Roig i la Jana, comencem a adonar-nos que es perd la d intervocàlica del sufix -ada de mots com ara teulada o aixada. Des de ben al nord, doncs, comença a ser patent el tret que potser més representa els parlars valencians. Cap a l’interior, als Ports, hi ha una àrea de transició, on coexisteixen les dues pronúncies. Malgrat que la caiguda de la d intervocàlica s’associa indefugiblement al valencià, tampoc no és exclusiva d’aquesta varietat, atés que el tret és compartit amb la part central i meridional de l’anomenada Franja de Ponent, a l’Aragó catalanoparlant més oriental. Aquesta consonant dental se sent en la resta de paraules fins que arribem a les proximitats de Castelló de la Plana, on la pèrdua és més perceptible: afecta altres mots, com ara llauraor, foraet o abaejo. I com més al sud ens desplacem, més sovint es deixa de sentir la d intervocàlica. L’extrem sud –Novelda, Elx, Crevillent i Guardamar– pràcticament no manté la consonant en cap context: Nal, neboa, pastre, saluar, via per Nadal, neboda, padastre, saludar, vida.