Читать книгу Els parlars valencians (3a Ed. actualitzada) онлайн

24 страница из 100

La velarització verbal és un procés en extensió en valencià que abraça temps i persones que no han estat afectades en altres varietats del català. Per exemple, és quasi generalitzada la velarització dels verbs purs de la tercera conjugació: jo cullc, jo cusc (amb diverses variants). És tan intens aquest fenomen que ateny les persones quarta i cinquena del present d’indicatiu en verbs de la segona conjugació: diguem, digueu (o digam). Aquesta velarització extrema s’estén pel centre del país i s’escampa envers el sud.

Una altra romanalla del català antic és la conservació de les desinències de quarta i cinquena persones del subjuntiu amb a: tingam, tingau. Aquest arcaisme també és propi de les comarques centrals però, en aquest cas, té tendència a mantenir-se cap al nord. També l’extrem sud conserva aquest vocalisme.

La morfologia pronominal té algun tret molt notable que cal ara ressaltar. Certs pronoms mantenen en general la forma plena, com era propi del català clàssic, en gran part del valencià, des del Sénia fins a prop del Xúquer i a les comarques frontereres de més al sud: me fa, te fa, se fa, ne fa. Només les valls i planes del massís muntanyenc del sud del país fins a la mar han adoptat el sistema reforçat: em, et (amb les variants es i el), es. És molt destacable aquest tret perquè allunya aquests parlars meridionals, fins a les portes d’Alacant, de les solucions occidentals.