Читать книгу Els parlars valencians (3a Ed. actualitzada) онлайн

26 страница из 100

Amb tot el que acabem d’exposar, es pot deduir que l’influx que ha exercit des de temps immemorials la ciutat de València escampant innovacions, té el seu límit septentrional més clar a la comarca de la Plana, i el seu límit meridional a la Marina i l’Alcoià. Malauradament, aquest poder ha quedat truncat atesa la situació sociolingüística actual del català al cap i casal. Per això, el valencià general o prototípic es considera que és el valencià central. Aquesta varietat amb la força social que ha dut darrere (no solament pel fet d’incloure la capital sinó també per altres factors com ara el pes demogràfic i econòmic), s’ha propagat, a mode d’ones concèntriques, cap al nord i cap al sud. Això justifica que ben sovint els extrems del país coincidisquen, perquè divergeixen del model central: en valencià alacantí i en valencia tortosí sentim parlâ, pon, màniga, ginoll, mo n’anem, coneixem, que vingueu, aquí, panís, mançana (maçana), etc., allà on en valencià central opta per parlar, pont, mànega, genoll, se n’anem, coneguem, que vingau, ací, dacsa, poma.