Читать книгу Els parlars valencians (3a Ed. actualitzada) онлайн

31 страница из 100

3. A les taules següents, on s’il·lustren els exemples exposats, apareixen entre parèntesis i en cursiva les formes secundàries, les que tenen menys extensió dins de la varietat.

2

HISTÒRIA DEL VALENCIÀ

1. ORIGEN DEL VALENCIÀ

El concepte i el nom de llengua valenciana apareix en els textos valencians durant els darrers anys del segle XIV i, sobretot, en el XV i es congria a causa de diversos factors d’índole extralingüística. Segons Ferrando (1980), el nom de la llengua dels valencians passà, durant els segles inicials, per tres denominacions que reflecteixen el pensament, les vicissituds històriques del Regne de València en el si de la Corona d’Aragó i l’evolució del sentiment nacional.

La denominació inicial, romanç, exclusiva al segle XIII, tenia caràcter genèric. La segona, catalanesc o català, habitual en el segle XIV, es fonamenta en la concepció medieval de nació, sinònima de comunitat lingüística. A finals d’aquest segle i sobretot durant el XV, s’obri pas una tercera denominació particularista i «amb fortes connotacions polítiques» (Ferrando, 1980: 17): llengua valenciana. En aquest període es reforça l’entitat jurídica del Regne de València, que es consolida com a potència comercial a la Mediterrània, i esdevé centre cultural i literari de la Corona d’Aragó. Aquesta nova denominació, però, tingué caràcter intern i serví per a remarcar la ciutadania jurídica dels valencians enfront de catalans i mallorquins. Portes enfora, «els mateixos valencians i mallorquins es presenten sota el nom genèric de “catalans” als altres pobles, i com a tals són considerats pels pobles veïns» (Ferrando, 1980: 11).