Читать книгу Els parlars valencians (3a Ed. actualitzada) онлайн

33 страница из 100

Ara bé, entre aquests interlocutors catalanoparlants, sembla que predominaren els d’origen occidental, tot i que també se sap que el component catalanooriental fou molt copiós. Cal ser conscient, però, que gran part de les diferències entre aquestes varietats del català no estaven ben establides encara en el segle XIII. Tot sembla indicar que hi havia una ferma unitat fonètica, morfològica i lèxica en el català de llavors (Ferrando i Nicolás, 2011: 73). Els trets fonamentals del català (compartits després per totes les grans varietats geogràfiques) ja estan assolits en aquest segle i abraçaven generalment tot el català de la Catalunya Vella. Vegem-ho.

Tot i que estava consolidada ja des de feia més d’un segle en català oriental la neutralització de les vocals a i e en posició pretònica: paraula > p[ǝ]raula, ferir > f[ǝ]rir, no s’havia produït encara aquest fenomen en posició posttònica: es pronunciaven igual en tot el territori catalanoparlant, per exemple, els mots canten i portes. En segon lloc, també feia més d’un segle que el català oriental havia experimentat un canvi important: la vocal tònica e tancada s’havia centralitzat en una vocal neutra [ǝ] (com l’actual del mallorquí) mentre que en català occidental no es produí aquest fenomen.