Читать книгу Els parlars valencians (3a Ed. actualitzada) онлайн

37 страница из 100

L’influx de l’antiga llengua navarroaragonesa devia ser destacable al nou regne i també en la llengua que finalment s’establí com a pròpia de València, i en la qual s’integraren tots aquests no-catalanoparlants. I encara que els repobladors castellans foren més aviat ocasionals, l’aragonés, sobretot el meridional, estava força influït per aquesta llengua, de manera que, de retruc, el castellà també produí un cert impacte en els parlants cristians instal·lats a València.

Un exemple interessant d’aquest procés d’integració ens el dona la història de la preposició per a (Segura-Llopes, 2009). Aquesta preposició no és pròpia del català més antic. Els primers documents escrits en català fins a mitjan segle XIII no recullen cap ús de la preposició per a. Tot sembla indicar, doncs, que no hi existia fins a finals d’aquest segle. En canvi, ja des de bastants anys en arrere, la preposició por a o per a (després modificades en par a/para) eren ben comunes en gallegoportugués, en castellà i, un xic menys esteses, també en aragonés. El català en el seu lloc optava per fer-ne servir d’altres, sobretot la preposició a:¹