Читать книгу Els parlars valencians (3a Ed. actualitzada) онлайн

42 страница из 100

També les relacions entre el català oriental i l’occidental generaren la mateixa dinàmica, però molt menys abrupta, atés que les diferències eren òbviament menors. S’hi afegiren petits influxos occitans o castellans que acabaren de donar-hi noves tonalitats lingüístiques. No cal dir que no tot el Regne de València tingué la mateixa proporció de repobladors d’origen divers. Tampoc no afectaren igualment tot el país les onades de repoblació que anaren afaiçonant el país i la personalitat del nou poble, sobretot després de l’expulsió dels moriscos a principis del XVII, o els influxos dels pobles veïns amb qui convivien i els relacionaven els valencians. Tot plegat conduí a conformar la diversitat dialectal que ara tenim en el territori.

No podem oblidar la situació que es produí a partir del segle XVI, en què cada territori de la Corona d’Aragó es girà d’esquena i generà dinàmiques i relacions no compartides que sovint abocaren a la gran diferenciació dialectal del català.

Malgrat totes aquestes avinenteses, el valencià és un parlar poc diferenciat de la resta del català. Més encara: no hi ha un canvi abrupte en la frontera amb el Principat. El territori tortosí fou repoblat clarament per catalans occidentals. Aquest predomini també tingué lloc a les comarques valencianes més septentrionals. Així doncs, el canvi entre els parlars de les valls més al nord de Lleida és gradual.