Читать книгу Els parlars valencians (3a Ed. actualitzada) онлайн

44 страница из 100

No es manifestaren gaire als documents literaris o informatius del Regne de València, això sí. Sobretot perquè aquesta documentació responia fidelment al model lingüístic proposat per la Cancelleria Reial (Ferrando, 1980: 97). Una llengua poc fragmentada dialectalment, un influx aragonés discret i una pressió important del model estàndard donaren lloc a una nova varietat del català també poc diferenciada, almenys en contextos formals.

La consciència que la llengua dels valencians és el resultat d’una fusió es manifesta clarament en les paraules d’Eiximenis: «aquesta terra ha llenguatge compost de diverses llengües que li són entorn». Aquesta degué ser la percepció quan parlaven els valencians; no tant en llegir documents formals. Ací els trets específics són puntuals i només es manifesten de manera més evident en textos que reflecteixen l’oralitat, com en alguns fragments de processos judicials. És a partir de la segona meitat del XIV quan els textos formals valencians comencen a mostrar de manera més profusa trets específics. La presa de consciència dels valencians de la seua personalitat política i jurídica potser els empenyé a no defugir els girs lingüístics propis. Antoni Ferrando (1980: 100) afirma que «el criteri “normatiu” prevalgué sobre les tendències localistes en tota mena de documents literaris o informatius valencians fins al 1460 aproximadament».