Читать книгу Els parlars valencians (3a Ed. actualitzada) онлайн

49 страница из 100

d) Generalització de l’ús del morfema -e per a la primera persona del present d’indicatiu de tots els verbs de la primera conjugació (jo porte, jo done, jo espere, etc.).

e) Augment de freqüència de les formes incoatives en -isc-.

f) A finals del XV, apareixen els primers casos en què s’ha produït el salt del tipus cantara a la pròtasi de les condicionals i, doncs, als contextos propis de subjuntiu amb el valor general de plusquamperfet de subjuntiu (= ‘hagués cantat’). Sembla que, en la varietat oriental del català, el tipus cantara havia arribat més prompte al valor ‘cantaria’ que en la varietat valenciana, on el valor ‘hauria cantat’ es manté més ferm. Aquest fet és crucial per a explicar la desaparició d’aquesta forma fora del valencià (Segura-Llopes, 2015).

g) El canvi de la preposició ab, que esdevé en.

h) Casos esporàdics de complement directe personal amb la preposició a.

Finalment, quant al lèxic, creiem que Antoni Ferrando l’encerta quan considera que l’aflorament de lèxic específic als textos valencians del XV no és ben bé un fenomen sobtat del procés d’hispanització lèxica explicat per Colón (1978) sinó, més aïna, una «incorporació substancial a la llengua literària de lexemes històricament predominants en el dialecte catalanooccidental o, més concretament, en el valencià, en detriment dels seus equivalents més habituals en la regió de Barcelona-Girona». A més a més, continua, aquesta tendència es reforça amb «la incorporació d’un relatiu nombre de castellanismes o aragonesismes, considerats com modernismes de la llengua», juntament amb nous arabismes.