Читать книгу Els parlars valencians (3a Ed. actualitzada) онлайн

54 страница из 100

Per altra banda, hi ha un segon fenomen que explica la caracterització del valencià en general, una mena de substrat, no ben bé definit de manera canònica. El substrat s’entén que és el rastre que deixa en una llengua una altra que ha estat substituïda com a conseqüència d’una conquesta o d’una colonització. La llengua desapareguda deixa determinats trets en la llengua supervivent. En el cas del valencià, el navarroaragonés (i molt parcialment el castellà o l’occità) participà, juntament amb el català, en graus diversos en la repoblació de tot el país i, doncs, deixà, com he vist, una petjada general en el català que acabà parlant-se en la major part del Regne de València. Aquesta empremta inicial afectà tot el valencià, de manera heterogènia segons les comarques i no sembla que fou especialment diferent al territori actual de frontera.

La distribució geogràfica de les comarques valencianoparlants al centre del país, des de la Plana Baixa a la Ribera, que dibuixen la franja més estreta de tot el territori, aproxima les zones frontereres a la línia de la costa. Suera o Torís, per exemple, presenten un parlar amb característiques extremes i es troben a poc més de trenta quilòmetres de Castelló i de València respectivament. A la banda septentrional i meridional el valencià penetra bastant més a dins. Resseguint tota la línia fronterera s’observa que, ben sovint, el terme municipal de molts pobles que delimiten els confins ponentins de la llengua, com ara Vilafranca, Vistabella, Suera, Torís, Casinos, Sumacàrcer, la Font de la Figuera, el Pinós, el Carxe o Guardamar formen una recolzada que penetra dins les comarques de parla castellana. Aquest caràcter marginal determina, sens dubte, la seua varietat lingüística, que es desmarca sensiblement de la resta del valencià veí, tot i que participen de la major part dels trets diferenciadors de la subvarietat dialectal pròpia.