Читать книгу Els parlars valencians (3a Ed. actualitzada) онлайн

55 страница из 100

Amb tot, es palesa que hi ha un bon feix de coincidències, de trets comuns, de tots aquests parlars fronterers entre si. El fet que són àrees laterals els manté més resistents a les innovacions propagades pels centres difusors llunyans i els permet de conservar mots percebuts com a arcaismes en altres indrets, alhora que els fa més permeables a la influència del castellà veí o de l’aragonés agònic, que en el seu moment d’esplendor hi va deixar petjada.

Ara bé, es constata que a la banda de migjorn proliferen els parlars diferencials, potser perquè la frontera és, si de cas, una mica més permeable, perquè els moviments de població eren i són més freqüents, per factors de repoblació o per altres motius que se’ns escapen. El ben cert és que al centre del país a penes hi ha parlars dissemblants; potser perquè les comarques que envolten València ja són de per si frontereres.

2. CARACTERITZACIÓ DELS PARLARS VALENCIANS DE FRONTERA

La diftongació de la /ε/ només es produeix a la Mata, el Portell, Cinctorres i a la Canyada (l’Alcoià), tot i que reapareix en un grapat de localitats del Matarranya, dins dels límits administratius de la província de Terol, concretament a Aiguaviva, Bellmunt, la Canyada de Beric, la Codonyera, la Ginebrosa, la Sorollera, la Torre de Vilella i Valljunquera. El primer lingüista a donar-ne notícia va ser Hadwiger (1905), que va detectar el mateix fenomen a la població d’Aiguaviva. No se n’ha explicat ben bé l’origen, que ha oscil·lat entre considerar-lo influència del caste-llà, de l’aragonés o ser fruit d’una tendència endògena. Menéndez Pidal, Rafel, Ferrando i Guirau (1999), Colomina (1985) i Beltran (2015) han descrit i analitzat en profunditat el fenomen (vg. cap. 11, § 1.5).