Читать книгу Els parlars valencians (3a Ed. actualitzada) онлайн

43 страница из 100

El valencià esdevingué, al cap i a la fi, un territori on el català adquirí una espècie de renovellament per barreja de trets, interns i externs. Una varietat que, fonèticament, s’adscriví des de bell principi a les varietats occidentals de la llengua però que incorporà trets, sobretot lèxics, també de l’oriental i de l’aragonés. Una espècie de síntesi dels parlars de la Corona d’Aragó, amb predominança del català.

Aquest estat formal de la llengua, vacil·lant i inestable, no anà acom-panyat inicialment d’una consciència identitària diferenciada. Va ser més tard, cap a mitjan segle XIV, quan la realitat institucional, jurídica i política començà a donar ales a un particularisme identitari valencià, nou i complementari, inclusiu, que no entrava en contradicció amb la identitat catalana i aragonesa que s’hi combinà (Baydal, 2016: 174). Aquesta nova identitat es va veure reforçada per uns trets lingüístics que no eren desconeguts als territoris d’origen, però que s’organitzaren al Regne de València en una combinació nova.