Читать книгу Els parlars valencians (3a Ed. actualitzada) онлайн

41 страница из 100

L’esplendor de la literatura valenciana al segle XV mostra com l’àmbit de la destinació, pràcticament de manera completa ha estat ocupat per la nova preposició per a. Només s’hi resisteixen les construccions clarament finals, en què encara Joanot Martorell opta majoritàriament per la preposició per. Mirem aquests exemples del Tirant lo Blanc:

(1) Tenia la sua artelleria per a conrear l’ort.

(2) (Ells) feren venir [...] tot lo necessari per a curar-lo.

(3) Lo comte hermità era pujat en la alta muntanya per a cullir erbes.

(4) Anà a la sglésia per fer-li honor e fer-li molt gran sepultura.

Més tard, el valencià col·loquial desallotja la preposió per dels contextos finals i destinatius, com fa el castellà peninsular i opta per usar de manera generalitzada per a.

La història de la preposició per a il·lustra de manera nítida quina és la història del català del nou Regne de València. És evident que els moments inicials oferien una nova institució jurídica en la qual els cristians que s’hi desplaçaren parlaven el seu romanç i amb el seu romanç es devien entendre amb bastant facilitat. Els primers anys de convivència ja havien de conduir la població a decantar-se per una de les llengües, la més habitual al seu context. Per això fou el català el que predominà i foren els aragonesos els que normalment l’aprengueren i l’adoptaren com a llengua de comunicació al nou territori, no sense deixar-hi petjades que, de vegades, foren efímeres i, altres vegades, hi anaren agafant carta de naturalesa fins a esdevenir un tret específic del nou català que estava en plena formació (i, fins i tot, estenent-se, parcialment això sí, a la resta del català).