Читать книгу Els parlars valencians (3a Ed. actualitzada) онлайн

34 страница из 100

⌣⌣

Els altres trets fonètics que afecten el català oriental són posteriors i no generals en aquesta varietat. El tancament de o àtona en u es deu iniciar al segle XIV i, parcialment, també és propi del català occidental (cunill, cusir, numés...). La palatalització/despalatalització dels grups geminats [ll] i [ʎʎ] no està relacionada amb la divisió oriental/occidental del català. La palatalització afecta el català de la Catalunya Vella, en un eix nord-sud: ame[ll]a i espa[ll]a esdevenen ame[ʎʎ]a i espa[ʎʎ]a; mentre que la despalatalització afecta tortosí i valencià però també baleàric: els etimològics ba[ʎʎ]e i ve[ʎʎ]ar esdevenen ba[ll]e i ve[ll]ar. La simplificació dels grups consonàntics finals comença a tenir vigència en el segle XV: sent > sen, llamp > llam, però no és un fenomen exclusiu del català oriental, ni de bon tros. En definitiva, entre català oriental i català occidental no hi havia grans diferències fonètiques.

Morfològicament, tampoc no es constaten encara els canvis que posteriorment marcaren clarament sobretot el català del Principat i la resta: jo porto, jo creixo, que ell doni, que elles haguessin, que tu haguessis. Tots compartien formes uniformes: jo port, jo cresc, que ell don, que elles haguessen, que tu haguesses, etc. Només un tret verbal sembla que se n’ix d’aquesta uniformitat: la variació entre els incoatius en -esc- i en -isc-: partesc/partisc. Tot i això, les formes amb -esc- són majoritàries en els textos de tots els blocs dialectals (Pérez Saldanya, 1998: 109). Segons aquest autor, la presència de formes amb la vocal temàtica -i- en determinades persones gramaticals (departiscats, punisquats, corregiscam, etc.), en part condicionades pel context fonètic i per l’atracció de la tercera conjugació, pogueren servir com a model analògic que s’estengué a la resta de persones només en català occidental, mentre que en català oriental es mantingueren fermes les formes amb e. Aquest canvi analògic es percep als textos a partir del segle XIV i de manera parcial. És probable, doncs, que no fora un fenomen que, en el moment de la repoblació inicial, distingira les varietats del català.