Читать книгу Els parlars valencians (3a Ed. actualitzada) онлайн

32 страница из 100

És obvi que la primera població traslladada al Regne de València durant el segle XIII no podria afirmar que parlava llengua valenciana, una vegada establits i condicionats en la nova entitat jurídica i política cristiana i on els nadius parlaven àrab (el mossàrab ja havia deixat de parlar-s’hi feia temps). La consciència lingüística de la població nouvinguda i dominant no canvià durant el viatge. Però sí que canviaren, potser dràsticament, les seues biografies lingüístiques a partir d’aquell moment.

En efecte, la migració causà un canvi radical en les relacions socials dels colons que s’establiren al nou regne. S’inicià una nova etapa en les seues vides que es caracteritzarà, entre altres aspectes, per comptar amb nous interlocutors que provenien de territoris cristians diferents amb llengües i varietats lingüístiques diverses: català occidental, català oriental, aragonés, occità, castellà, a banda dels àrabs autòctons i l’hebreu que parlaven els jueus. La proporció de cada grup lingüístic fou diferent en cada comarca, en cada vila. El predomini es donà clarament a favor de l’àrab però les circumstàncies polítiques i socials en què romangueren després de la repoblació no afavoriren que hi hagués una relació especialment fluida entre cristians i musulmans. De fet, els musulmans foren expulsats de les ciutats i apartats a les pitjors zones (Baydal, 2016). Entre els primers, predominà l’origen català i va ser aquest element el que condicionà definitivament la llengua del nou regne de València.