Читать книгу Els parlars valencians (3a Ed. actualitzada) онлайн

27 страница из 100

Tot plegat ens empeny a considerar cinc zones dialectals en el si dels parlars valencians (vg. mapa núm. 0):

a) El valencià tortosí té trets propis de la varietat tortosina del català. A grans trets abraça les comarques del Baix Maestrat, l’Alt Maestrat, els Ports i les zones septentrionals de la Plana Alta i l’Alcalatén. Es pot considerar àrea marginal en el si dels parlars valencians.

b) El valencià septentrional té característiques que es desprenen de les varietats tortosines i d’altres que provenen de la influència històrica de València. La resta de la Plana Alta i l’Alcalatén i sobretot la Plana Baixa són les àrees que s’hi poden adscriure.

c) El valencià central correspon a la varietat que ensordeix les sibilants sonores i es troba clarament sota la influència del cap i casal. En concret, s’hi lliguen les comarques del Camp de Morvedre, el Camp de Túria, l’Horta, gran part de la Ribera Alta i una àrea de la Ribera Baixa.

d) El valencià meridional és la darrera zona al sud del país on arriba la influència de València amb claredat. S’hi mantenen trets especialment conservadors, sobretot de caràcter fonètic. La resta de la Ribera del Xúquer, la Costera, la Vall d’Albaida, la Safor, l’Alcoià, el Comtat, la Marina Baixa i part de l’Alacantí són les comarques que s’hi poden adscriure. S’hi inclou la varietat del valencià mallorquí, això és, un bon feix de trets de caràcter orien tal, superposats a aquesta varietat, que foren empeltats amb l’expulsió dels moriscos i la subsegüent repoblació mallorquina. Fonamentalment es concentren a la major part de la Marina Alta i part de la Marina Baixa i la Safor.