Читать книгу Els parlars valencians (3a Ed. actualitzada) онлайн
23 страница из 100
Tot seguit mostrem una gràfica il·lustrativa que reflecteix tot el que acabem d’exposar:3
En morfologia, a vista d’ocell, el paisatge valencià també deixa veu re diversos colors que delimiten subàrees dialectals. N’hem escollit un grapat de significatius. Destaquem d’entrada diversos morfemes verbals, alguns dels quals són ben notables pel seu índex de freqüència en el discurs. D’una banda, la primera persona del present d’indicatiu de la primera conjugació és, prototípicament i específicament en valencià, jo escolte, jo parle; però la solució general del Principat, jo escolto, jo parlo, s’endinsa ben al sud des del riu Sénia, tocant les comarques de la Plana Alta i l’Alcalatén. En canvi, la forma jo morgo només es diu a l’extrem més septentrional, més al nord de Morella; a la resta del país es reparteixen bàsicament les solucions jo muic i jo morc. També apareixen al racó de més al nord les formes clàssiques de subjuntiu parlàs o parlés, mentre que la resta del valencià adoptà, ja fa algun segle, la forma parlara. L’antíquíssima pronúncia ell parle, del present d’indicatiu, general en català nord-occidental, encara davalla més al sud, fins a Castelló i Onda.