Читать книгу Els parlars valencians (3a Ed. actualitzada) онлайн
19 страница из 100
La llengua catalana és la pròpia de la major part del territori del País Valencià: abraça les comarques del Baix Maestrat, l’Alt Maestrat, els Ports –sense Olocau del Rei–, l’Alcalatén, la Plana Alta, la Plana Baixa –sense l’Alcúdia de Veo (Veo i Benitandús, dins del mateix terme, són nuclis valencianoparlants)–, el Camp de Morvedre, el Camp de Túria –llevat de Gàtova, Pedralba, Marines i Sant Antoni de Benaixeve–, l’Horta (Nord i Sud, amb la ciutat de València), la Ribera Alta –excepte Tous–, la Ribera Baixa, la Costera, la Vall d’Albaida, la Safor, la Marina Alta, la Marina Baixa, el Comtat, l’Alcoià –amb la subcomarca de Biar i l’aldea de la Safra, terme de Villena–, l’Alacantí, les Valls del Vinalopó –on s’inclouria geogràficament i lingüísticament el llogaret oriolà de Barba-roja i la regió contigua del Carxe, dins del territori administrativament murcià; queden a la zona castellanoparlant Asp, Montfort,2 Elda i a les hores d’ara pràcticament també la totalitat dels habitants de la Canalosa i del Fondó de les Basses (oficialment el Rebalso), dins del terme del Fondó de les Neus–; el Baix Vinalopó s’inclou a la banda valencianoparlant –sense Sant Felip Neri, terme de Crevillent– i, al Baix Segura, només el nucli urbà del poble de Guardamar, sobretot la banda marinera, en contraposició al camp, que és castellanoparlant.