Читать книгу Els parlars valencians (3a Ed. actualitzada) онлайн

18 страница из 100

Així doncs, el concepte de valencià que en general fem servir ací és de caràcter polític. En efecte, valencià, a banda de ser una varietat del català parlada en tres quartes parts del País Valencià, també és la denominació actual de la llengua catalana en tot aquest territori. Estrafent les paraules del mestre Joan Fuster a Nosaltres els valencians (1962), afirmem que dir que parlem valencià, en definitiva, és la nostra manera de dir que parlem català. Valencià és el nom amb què en l’actualitat tots els valencians ens referim al català que parlem, independentment de la filiació dialectal i de la preferència acadèmica de referir-s’hi amb el terme català. El concepte de llengua valenciana sorgeix per primera vegada en la segona meitat del segle XIV i va consolidant-se progressivament i també redefinint-se, empés per esdeveniments polítics, econòmics, socials i culturals que ens han afectat fins l’actualitat (vg. més avant, capítol 2). Ens agrada aquest nom i no volem renunciar-hi.

Tot i això, alternem aquesta denominació amb una altra, més neutra i menys compromesa perquè és més ambigua: els parlars valencians. Un parlar és una modalitat que pren una determinada varietat lingüística en un punt o diversos punts de la seua àrea (DNV, s. v. parlar). Un punt pot ser una família, un carrer, un barri, un poble, una comarca, etc., sense limitacions específiques. Si hi afegim l’adjectiu valencians, podem circumscriure tot plegat als parlars –s’entén que catalans– que es despleguen al territori valencià. Amb aquesta denominació també homenatgem el professor Joan Veny que ens oferí en Els parlars catalans (1978) la descripció més exhaustiva de la llengua catalana feta fins aleshores.