Читать книгу Els parlars valencians (3a Ed. actualitzada) онлайн

25 страница из 100

El pronom nos només presenta una lleu variació formal que ja es fa trobadissa a la fita nord del país: es pronuncia mos, amb labialització de la nasal a tot el país. Però en contextos reflexius mo(s) n’anem, mos vestim esdevé se n’anem, se/es vestim en una part important de la geografia valenciana: els voltants de València, una part de la Plana Baixa i de l’Alcalatén, i una àrea relativament gran situada al voltant d’Alcoi, Cocentaina i Ontinyent.

Finalment, el díctic de primera persona ací és general i ben viu en tot el valencià. Però la innovació aquí ja es mostra en els extrems, d’Alacant cap al sud (amb alguna ocurrència més a la zona costanera de la Marina Alta) i en una estreta faixa al nord, al llarg del camí de Vinaròs cap a Morella. Justament en aquesta zona comença a ser habitual la reducció del sistema díctic a dos graus de locació: aquí i allí (i este i aquell). Tot plegat aproxima una part del valencià a les solucions d’altres parlars catalans.

Quant al lèxic, si bé és cert que de seguida que avancem pel mateix Maestrat i pels Ports cap a terres meridionals, desapareixen mots torto-sins com ara allavontes, clatell, forquilla, galleta ‘poal’, llissar (esllissar, rellissar) ‘esvarar’, sortir, tarde i que, a tot estirar, alguns com ara dolent, pataca o temor no sobrepassen el riu Millars, podem afirmar que és el lèxic considerat valencià el que més sovint traspassa l’Ebre cap al nord: agarrar, eixir, fardatxo, monyo, pardal, primentó, roín, tito/titot, vore, xuplar; i arriba amb facilitat fins al Camp de Tarragona: badall, bajoca, cullereta, fadrí, prompte, los Reixos ‘Reis’, Saginero ‘Saginer, ésser imaginari que fa por a les criatures’, vedriola, xic, xiquet, etc.