Читать книгу Els parlars valencians (3a Ed. actualitzada) онлайн

35 страница из 100

Per altra banda, altres trets morfosintàctics com ara l’article (lo, los reduït contextualment: que·l, de·ls), els demostratius (aquest i, en menor mesura, est), els possessius (mon, ma, etc.); els pronoms febles me, te, se, ne també condicionats fonèticament: ella·m dona, no·t poses; o l’orde pronominal la li o la hi (però no encara li la, etc.), entre altres, eren unitaris i no fou fins dècades després que es produí la divergència dialectal.

Finalment, el lèxic és un terreny més esmunyedís perquè es tracta d’un subsistema més variable i influenciable. Els mots corren i s’abandonen amb una certa facilitat atenent a factors de caire social (avanços tecnològics, activitat comercial, centres de poder, emotivitat, etc.) i no se solen lligar tan fermament amb fenòmens lingüístics de caire més intern, com ara els fonètics o els morfològics. De fet, les grans diferències lèxiques es produeixen molt més tard, quan la situació política, jurídica i social posa d’esquena els regnes de l’antiga Confederació Catalanoaragonesa: vermell-roig, llavar-rentar, tarda-vesprada-(cap)vesprehorabaixa, llevar-treure, mirall-espill, sortir-eixir, creïlla-patata-trumfa, noi-xic, etc. En realitat, aquestes opcions no solen mantenir l’eix oriental i occidental sinó que s’ajusten més aïna a les particions polítiques i relacions socials, i encara i així tampoc no són exactes: vermell també és occidental i roig no és alié a l’oriental, sortir es manté en valencià i eixir encara es diu en català oriental, etc.