Читать книгу El dit sobre el mapa. Joan Fuster i la descripció del territori онлайн

43 страница из 96

A més a més, les guies van acompanyades d’una sèrie de mapes anecdòtics dibuixats i un mapa general a escala, fora de text. En la pàgina de crèdits de cada guia se’ns dóna una llista de les persones que hi han col·laborat (fotògrafs, dibuixants, dissenyadors...). En les pàgines finals, hi trobem un índex de noms –que, segons l’edició, inclou només topònims o també antropònims–, un índex d’il·lustracions, un índex general i un colofó amb la informació tècnica dels responsables de la impressió i el dia en què es va acabar d’imprimir cada edició –només Murcia i Aragón no duen colofó.

Els llibres s’imprimeixen, a més a més, sobre bons papers, d’un gramatge elevat. Són compaginats amb la família tipogràfica Baskerville (dissenyada per John Baskerville el 1757), una tipografia amb serifs de la més pura tradició neoclàssica anglesa, adequada per a una lectura continuada. Defugen, excepte en els índexs de noms, els cossos molt petits típics d’obres de consulta –alguns tipus de guies de viatge sí que en fan servir, justament perquè no estan pensades per a una lectura continuada, sinó per a lectures puntuals amb la intenció de localitzar determinades informacions concretes. «Guías de España» tampoc no fa servir la negreta ni, habitualment, abreviacions, més enllà de les molt usuals. Tot i que les dues primeres edicions de la Guía de la Costa Brava no arriben a les 400 pàgines, la majoria de les guies superen les 500 –algunes fins i tot les 600– i pesen més d’un quilogram.