Читать книгу Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana онлайн

4 страница из 115

Com és possible que en un indret tan densament poblat i industrialitzat –xemeneies de grans fàbriques rivalitzen amb uns quants campanars esvelts– s’hi hagin pogut conservar óssos en estat salvatge? Em resulta fàcil trobar l’explicació. Entre la carretera, al llarg de la qual es concentren totes les poblacions, i el mur dels boscos, s’estén una estreta franja de camps i de prats. Entrar en aquesta trama de conreus és com entrar en un laberint. El camí de grava de sobte desapareix davant d’un camp de moresc i només es pot continuar endavant creuant el prat amb l’herba ja segada. Però aquesta drecera també s’acaba aviat; una mica més enllà l’herba encara és alta. Per res del món no podria trepitjar un prat que encara no hagi estat dallat. Sembla un terreny soldat amb la natura, però el farratge només aparentment creix de manera espontània, i el mar de tiges fràgils es conserva perquè és escrupolosament respectat com qualsevol altra plantació. Vorejo la parcel·la i torno a trobar sota els peus la grava que condueix fins a l’ombra d’uns arbres per, així, anar fent. Hi ha unes regles estrictes de convivència en aquest mosaic de clapes verdes i groguenques, però cap prohibició expressa. És per això que aquí ningú no s’entreté buscant els caus ni es preocupa pels perills hipotètics; només un rètol mig amagat avisa: «Atenció, el territori de l’ós».