Читать книгу Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana онлайн

9 страница из 115

Sóc a l’autobús, en el meu etern viatge cap a la ciutat a la qual no arribo mai, i que sempre se m’escapa. La ràdio toca una peça per a mi desconeguda: «Oblida-ho, si pots». La lletra és banal, la melodia embafosa. L’accent del cantant revela la seva procedència bosniana. Em travessa com una fletxa el dolor que el passat és inesborrable. Pots oblidar una llengua que parles i entens? Pots oblidar a llegir i a escriure? ¿Oblidar milions d’impressions, els passos en fals, les pors, el palmell confiat que s’atura a l’esquena, les olors, la merla del matí, el soroll de l’helicòpter a la tarda damunt un retall del cel? Pots veure els paisatges des de dins? ¿Analitzar-los, convertir-los en un objecte que observes amb distància?

Vaig viure els meus primers vint anys en un carrer orientat cap al sud i el sol cap al migdia brillava tan fort damunt l’asfalt que feia desaparèixer la paret de bosc al fons. En aquella blavor rere la llum, podia imaginar-me el mar. I ara, a Barcelona, em passa que en alguns d’aquells carrers rectes que s’inclinen una mica i mostren una franja blava hi veig les muntanyes distants. M’enganyo a mi mateixa buscant les semblances que em reconforten, com si tot fos comparable, com si mai no s’hagués produït cap ruptura. La necessitat de construir un niu amb els paràmetres coneguts és ben imperiosa. La distància fa por, les diferències, allò que és desconegut. Per això, sempre, quan entro en una vall càrstica, em trobo com a casa, confiada, sense defenses.ssss1 Una dolina per a mi és qualsevol rierol que desapareix dins el sòl calcari; és la paret verda de bosc, una illa, un univers tancat, com el verd que tamisa la llum a les valls de l’Arieja. La mestressa que venia les entrades per visitar el riu subterrani tenia el bigoti clarament dibuixat sobre el llavi, una brusa massa escotada, i tot i el fred, saltironejava mostrant unes cames blanques com la llet. Plena d’energia, com les pageses eslovenes, i també igual d’indiferent envers l’entorn, només semblava interessada a comptar les entrades venudes i arriar els visitants, com un ramat, fins a l’entrada de la cova.