Читать книгу Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana онлайн
13 страница из 115
Aquest jo, feliçment ancorat en la comunitat, desapareix de seguida que travessa la frontera. Tothom que s’acaba instal·lant a l’estranger ha de tornar a construir els seus referents per arrelar d’alguna manera en un nou espai. Però no és gaire probable que el nouvingut utilitzi el pronom nosaltres amb la mateixa naturalitat com ho feia al primer país de la seva vida. Alhora, aquell primer nosaltres també s’anirà desdibuixant. Fins i tot si no s’ha trencat cap dels ponts que condueix cap als indrets de la infantesa, la llunyania s’aprofundeix i les noves experiències matisen el que hi ha hagut.
No es pot tornar a casa, com no es pot tornar a ser petit. La paraula grega metàfora significa literalment «mudança». En un text autobiogràfic, Maria-Mercè Marçal somriu davant del seu propi pensament que per poder fer metàfores, cal haver canviat de casa alguna vegada. Sembla com si el seu camí de poeta ja estigués decidit amb el primer trasllat d’una casa a l’altra, que ella va viure als tres anys. I en certa manera sempre és així. Qui viu cofoi i content dins del seu cos com un infant, no escriu. Per començar a reflexionar sobre el món cal una primera ruptura, un distanciament. L’escriptura és testimoni d’aquesta pèrdua del paradís i és sempre el reflex de l’expulsió cap a l’edat adulta. Qualsevol trasllat aguditza aquest sentiment de desil·lusió i aprofundeix la capacitat d’observar les coses des d’un punt distant, no involucrat. Jesús Moncada, que va perdre la seva Mequinensa sota les aigües de l’Ebre, escrivia sobre la pèrdua irrevocable amb una nitidesa colpidora perquè aquell món podia fer-se present ara ja només en l’escriptura. No va permetre mai que els records es desdibuixessin en una boirina nostàlgica, va perfilar el passat amb ironia, qüestionava la mateixa capacitat de la memòria. Avui Europa és un indret de paisatges fungibles i de gent mòbil, però no hauríem d’oblidar fins a quin punt la pèrdua d’una llar pot ser inexorablement definitiva.