Читать книгу Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana онлайн

15 страница из 115

La gent que creu en un projecte col·lectiu –que pot ser ideològic, religiós o nacional, però encara més sovint es tracta d’un còctel on són barrejats tots aquests elements– viu en la il·lusió. El regne dels creients, tal com diu Améry, no és ara i aquí, sinó demà i en qualsevol indret. Els éssers individuals no hi compten, perquè tothom forma part d’una llarga cadena de transmissió que no pot ser mai destruïda.

Una societat que es pensa a ella mateixa com un organisme pot prescindir dels individus. El cos col·lectiu bé es pot pensar com un tot que té capacitat d’acció: un cos abstracte que té cap, tronc, membres. La metàfora antropomorfa que suplanta el lloc de l’home amb la idea d’una comunitat té una força de persuasió extraordinària. Llavors, les províncies rebels són cames i braços amputats, i la idea del nostre poble es converteix en un refugi segur on és possible oblidar la niciesa d’una vida anodina i identificar-se amb les gestes col·lectives.

La serenitat adquirida per una experiència brutal fa dir a Jean Améry una frase eloqüent: «He esdevingut un home que no podia dir “nosaltres”».ssss1 No es pot tornar enrere. La fe cega que uneix el passat i el futur ha de ser contrastada amb l’aquí i ara.