Читать книгу Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana онлайн

11 страница из 115

En el meu cas, si havia de fer un viatge de bell nou, vaig tenir molt clar que no volia escriure en una llengua postissa, apresa com un joc de regles gramaticals i paraules trobades en el diccionari. Un vespre, embarassada, grossa, muda com un animal perquè aleshores encara no era capaç gairebé ni de parlar ni de trobar els camins a la ciutat, vaig llegir «La vaca cega» de Joan Maragall. No sabia qui era el poeta ni per què figurava en la selecció d’autors catalans que Joan Gili va posar al final del seu Catalan Grammar.ssss1 Fullejava aquest vademècum curiós per intentar esbrinar com es formaven els temps verbals. No calien gaires introduccions. Tal com diu Borges en el seu tractat sobre la metàfora, la imatge del camell cec de la poesia clàssica àrab és universalment comprensible perquè ens recorda com som d’impotents davant el nostre propi destí, que és dur i maldestre, innocent i inhumà.ssss1

El «gran gest tràgic» de Maragall per a mi, en aquell moment, era molt més que l’indestriable futur. Encara que al meu voltant els camins estaven fets i les altres vaques pasturaven tranquil·les, jo no era capaç de veure res i topava amb els obstacles més inversemblants a cada pas. El procés d’aprenentatge és sempre molt dur. No és la llengua, el que cal saber llegir, sinó els signes: interpretar els trets del rostre, els gestos, l’entonació de la veu; saber vestir, reconèixer en l’estil del mobiliari d’una casa el caràcter del seu propietari…ssss1 El primer estadi de trobar-se sense mots, tancat dins d’un cos que no pot interaccionar amb allò que l’envolta, sense referents, sense codis, amb els anys se supera. I és llavors quan «els camins inoblidables» de Maragall es revelen com una il·lusió romàntica. Hi ha un punt en què l’emigrant arriba a la conclusió banal que el retorn és impossible. Les coses viscudes no queden gravades rere les nines mortes com un record inalterable.