Читать книгу Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana онлайн

14 страница из 115

El jardí oriental, fet només de grava blanca i de roques, és un espai de reflexió sobre el buit. Davant d’una tal harmonia d’elements és impossible no preguntar: on és l’home? El poema de Friedrich Hölderlin La meitat de la vida (Die Hälfte des Lebens) acaba amb uns versos que també són capaços de suscitar la imatge d’un món abandonat. De tot l’esclat de la vida, a la tardor en queden només els murs muts i freds i les banderes que peten amb el vent. Jean Améry, en un programa de ràdio el 1964, va explicar a partir d’aquest vers la seva experiència de la pèrdua ja no només d’una llar, sinó directament d’un món. A Auschwitz, les banderes també petaven amb el vent, però el poema allà ja no tenia capacitat d’evocar res. La realitat d’una sopa sense substància era tan real que no es podria transcendir.

Améry, com tants altres jueus alemanys, va perdre d’entrada la llengua en el sentit que no es podia construir cap pont entre La mort a Venècia i els camps d’extermini. A les planes poloneses, la mort no es pot pensar com una idea abstracta, fins i tot bella. La tradició que havien d’haver heretat els jueus d’Alemanya els hi era presa i es va convertir en el llegat enemic. Uns militars brutals i incultes es van apropiar de l’herència de Mann o de Trakl. Cal sumar-hi, a aquesta profunda decepció, la pèrdua dels veïns, dels coneguts. La gent familiar del carrer es va convertir en una gran massa de còmplices de l’exclusió. L’extermini físic va ser el darrer pas en una llarga cadena de mesures implacables. El procés es va iniciar amb gestos petits, quotidians, que negaven als jueus la possibilitat de pertànyer a la comunitat, com ara la prohibició de portar vestits folklòrics tirolesos.