Читать книгу Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana онлайн

12 страница из 115

La casa perduda també es transforma, la imatge gravada en la retina canvia perquè canvia la relació envers el propi passat. Hi ha qui transforma vivències inoblidables en una plàcida nostàlgia, però l’exili acostuma a tenir un efecte molt més devastador per als records: la llar potser era només un miratge.

¿És la literatura un espai on es poden enfrontar opinions, on es creuen experiències i s’anul·len mútuament –i no passa res–?ssss1 ¿La gent parla, escolta, hi és, hi és fins al final d’una llarga conversa a moltes veus, que s’apaga a poc a poc, i llavors tothom se’n va cap a casa? El foraster que viu al replà de l’escala té la maleta ben plena de records que no compartim amb ell. Només això és el que el fa diferent, però la diferència que suposa aquest bagul misteriós de memòries acumulades en altres indrets és enorme perquè els seus horitzons són diferents. Aquest veí és algú que desconfia de les «nostres» certeses.

La identificació amb un heroi literari tot sovint fa de caixa de ressonància en la qual l’ínfim jo passa al plural i comença a parlar de «nosaltres». El plural d’aquestes identificacions s’eixampla amb el pas dels anys, amb les noves lectures. Els grans poetes es dipositen dins de la memòria col·lectiva com tresors intocables. El caire tallant de les paraules s’esmussa si l’únic que interessa és la grandesa d’una obra. La «nostra» història no pot ser mai feble i d’ella no ens és permès dubtar-ne.