Читать книгу Una pàtria prestada. Lectures de fragilitat en la literatura catalana онлайн

7 страница из 115

Qui busca les analogies, les troba perquè la consciència que compartim un sol món és difícilment esborrable. El punt de partida segurament ha de ser aquest: hi ha punts de contacte, tenim capacitat de comparació, podem pensar a partir de les semblances. L’interès arrenca amb aquell ínfim instant en el qual reconeixem els propis trets en el rostre d’algú altre. Però fins a quin punt aquesta equiparació és segura, exacta, fiable? ¿Som tots iguals o bé aquests punts de contacte serveixen per adonar-se de les diferències i entendre, finalment, que les experiències no se superposen mai i que tot és una recerca de matís, una aproximació?

A la caseta d’una sola planta i amb un gall de terrissa al carener hi vivia una dona gran que als capvespres treia una cadira al llindar de la casa, ignorant els cotxes que s’amuntegaven a la vorera estreta. La casa ja no hi és. Al solar, un forat en la filera de teulades roges, s’espera que el nou amo guanyi la partida a l’Ajuntament per poder-hi construir més d’una planta. A la meva illa de l’Eixample hi havia un cinema que es va degradar tant que va anar a terra. Durant anys, bigues de ferro aguantaven la façana, i llavors, en només quinze dies, a l’estiu, quan ja no queda gaire gent a la ciutat, hi va créixer un edifici amb la mateixa profunditat que el cinema i va tancar tot el xamfrà. Els balcons i la roba estesa que podia veure des del meu escriptori han quedat amagats rere la paret de l’ampli edifici nou; el meu horitzó ara és una paret mitgera ben pintada, perquè les ordenances cal fer-les respectar. Sobretot les que no tenen gaire importància. Mentre els paletes s’afanyaven, els observava des d’un dels últims pisos l’ombra d’una persona. Durant hores, fins que el mur la va fer desaparèixer.