Читать книгу Prosa i creació literària en Joan Fuster онлайн

9 страница из 46

[…] quan goso parlar del seu «nivell normal», penso en una sèrie no gens esquàlida d’obres autòctones que poden posar-se al costat de la majoria de les que, procedents d’altres llengües, són traduïdes cada dia al francès, a l’anglès o a l’alemany. No hem tingut un Faulkner o un Hemingway, un Kafka o un Musil, un Malraux o un Sartre, un Huxley o un Joyce –ni tan sols un Silone, un Moravia o un Pavese (Fuster 1991: 145).ssss1

Antoni Martí, que va estudiar aquestes aproximacions en el context d’una reivindicació comparatística fusteriana, ens dóna més elements per examinar aquest dèficit productiu de les lletres catalanes. L’estudiós, portant aigua al propi molí, interpreta que «Fuster, com Goethe, considerava les traduccions com a part essencial d’una literatura; sap que, de la força dels traductors, també es constitueix l’energia d’una tradició literària; potser per això el seu compromís no és sartrià sinó camusià» (2005: 46). Però cal veure l’altra cara de la crítica fusteriana, perquè tampoc amb les millors traduccions possibles el futur no es tenyiria de color de rosa. Torno al «Mercat per a les traduccions»: «Hi ha una enorme diferència entre escriure en la llengua d’un mateix i traduir-hi de la llengua d’un altre: el manejament de l’idioma és en tots dos casos, distint». I també: «Allò que hi ha en joc, en definitiva, és no tant un punt d’ortodòxia gramatical com de tradició cultural. No hem de creure que, en això de les llengües, basti una gramàtica impecable per a assegurar la “fidelitat” o l’essència de l’idioma» (Fuster 2011c: 492). D’acord, aquí ens trobem davant del Fuster més catastrofista, fins al punt que el seu pessimisme no li permetia distingir entre un model de realització lingüística més o menys codificat i la seva absorció, si no passiva, com a mínim còmplice per part de la població. Dècades més tard es parlarà també d’una llengua del doblatge i descobrirem que, malgrat que la televisió sigui entre els mitjans de comunicació més «calents» dins la divisió de McLuhan, la interferència de la pantalla a la parla real no es produeix ipso facto si el públic reconeix la distància televisiva i l’accepta com a tal.ssss1 Ara bé, una altra cosa és la constatació del risc més general d’un aplanament lingüístic. Maragall trona des del púlpit contra el volapük; Fuster mira amb recel –i amb una mica d’angoixa– el perill que comporten «Les llengües de demà». La coincidència nominal que hi trobarem és per se insignificant, però l’afinitat de continguts ens remet a un paral·lelisme molt més sòlid: