Читать книгу Prosa i creació literària en Joan Fuster онлайн

12 страница из 46

És clar, també hi ha una divergència total de perspectives: Wittgenstein formula el seu exemple com a base per a l’aprenentatge lingüístic; Fuster ho fa per distingir un ús cultural d’un ús pragmàtic de l’idioma i marca, entre els dos models, una solució de continuïtat.

Tanquem el parèntesi i tornem a l’avisador d’incendis. La constatació segons la qual les llengües estan deixant de ser «maternes» és gairebé profètica; però el que ara més m’interessa és la idea de la seva transformació en una «koiné elemental» i la convicció que aquest popurri universal arribarà a la realització d’una aberració idiomàtica: «les llengües de demà seran llengües d’un “món feliç”», conclou Fuster (2011d: 599) de manera apocalíptica.

Aquesta peroració sobre la llengua quedaria com un element marginal dins el meu discurs, si no fos que, havent llençat per la finestra el model idiomàtic neutral i distòpic, l’autor el tornarà a fer entrar per la porta principal en parlar de les pròpies traduccions. «El meu propòsit, en La quarta vigília ha estat arribar a escriure en un català “neutre”», diu en presentar al lector l’obra de Falkberget. Tanmateix, el paral·lelisme és forçat i injustificable perquè, enganyosament, n’he amagat la glossa final: «vull dir no massa separat de la llengua viva tal com aquesta es manté, per terme mitjà, en tots els Països Catalans» (Falkberget 1962: 16). Tret aquest dubte, ara haurem de procedir pam a pam dins –o, més ben dit, al voltant de– les obres traduïdes.