Читать книгу Prosa i creació literària en Joan Fuster онлайн

17 страница из 46

Passem a Camus. Quan la versió de L’home revoltat es torna a publicar per l’editorial Laia l’any 1986, el nou prologuista, que s’amaga darrere les inicials J. V., cita el pròleg de vint anys abans i en qualifica l’autor de «primer assagista dels Països Catalans». Era la tercera traducció camusiana per part de Fuster (sol o en tàndem amb Palàcios) i era, sobretot, el seu tercer pòrtic. Potser el més conflictiu, si mirem els resultats. Salvador ens recorda que «va generar una breu polèmica a les pàgines de Destino, quan algú es va sentir molest per l’afirmació del prologuista segons la qual Camus oferia “un ideal de felicitat mòdic i vulgar, provincià”» (Salvador 2006: 222).

Endinsem-nos-hi, en aquesta polèmica. Joan Miravitlles (1966: 5) escriu una carta al setmanari dient que el fet que «el propio traductor intente conducir al lector por el camino de sus reservas o discrepancias manifestando su franca disconformidad con la intención o el criterio del autor, ello además de ingenuo no me parece convincente ni sobre todo muy correcto». El lector sembla desconèixer una certa tradició de pròlegs dialèctics de la tradició catalana,ssss1 i és fàcil rebatre els seus arguments. Fuster ho fa un parell de setmanes després. Per una banda, examina el pas incriminat, amb la sorna de qui engega una resposta sofística i replica intercanviant el valor del signe (del negatiu al positiu) dels mateixos mots: «Confieso que una de las pocas cosas que, desde un principio, me atrajeron en Camus, fue eso: la humilde medida, la razonable, prosaica, adocenada medida de “felicidad” que propugnaba en su literatura» (Fuster 1966: 61).ssss1 Per l’altra, remarca que la importància del llibre rau «en la extraordinaria plasticidad con que Camus “encarna” una angustia, un desconcierto, una perplejidad, o como se le quiera llamar, típico de la intelligentsia europea de los últimos veinte años». El debat no s’atura aquí. Miravitlles (1966b: 5) torna a l’atac, però amb raonaments encara més pobres que abans, fins al punt de treure’s de la mànega la demostració d’un error de traducció en un lloc en què qualsevol persona assenyada hi veuria de seguida una senzilla errata («Contràriament al que pensem alguns del seus crítics cristians…» per «Contrairement à ce que pensent certains de ces critiques chrétiens»: la cursiva és meva). Se n’haurà d’ocupar l’editor, dos mesos més tard, de tancar el debat tot reconduint-lo al terreny de la lògica, i explicant que es tractava tan sols d’una «venial distracción del linotipista» (Boix 1966: 7).