Читать книгу Prosa i creació literària en Joan Fuster онлайн

15 страница из 46

I, contra la tendència al panegíric, aclareix que:

[…] he procurado sustraerme en lo posible a la frivolidad de los elogios sistemáticos, para los cuales no estoy particularmente bien dotado, y he tendido a sustituirlos por un intento de análisis o de definición estimativa […] Lo cual, de otro lado, me permite apuntar –al menos, apuntar– mis puntos de adhesión o de discrepancias frente al texto prologado, sin poner en entredicho su valor fundamental (Fuster 1966: 61).

Devís comença la seva anàlisi amb la introducció a la novel·la de Falkberget, i té tota la raó. El distanciament lingüístic –«estranyament», em permetria d’anomenar-lo– d’un original noruec que Fuster ha de llegir en francès, i amb l’auxili d’una senyora «escandinava vinculada a Catalunya» per a la revisió (Falkberget 1962: 15), el col·loca en una situació peculiar, des de la qual pot parlar amb l’espontaneïtat i la sinceritat d’un lector apassionat que aconsella un llibre als seus amics. Es tracta també de l’estratègia reiterada d’invocar per a ell mateix una faceta no professional. Que això sigui inherent a la figura de l’intel·lectual del segle XX és un problema que no ens toca ara, tot i que segurament ens ajudaria a interpretar d’una forma més lúcida algunes afirmacions que es presenten com a negacions freudianes o boutades, i potser tenen un valor més sistemàtic del que sembla,ssss1 a partir de l’anotació del Diari de 5 de febrer de 1954 («Jo, com a escriptor, hauria volgut ser un gran novel·lista, un dramaturg genial, un poeta líric de primera categoria; un filòsof d’acadèmia, si més no. Però hi he renunciat»).ssss1 I d’altra banda, què significa dir, als Judicis finals, que «hi ha qui és advocat, o metge, o polític, o bisbe, o poeta, o pagès. La meva professió, en canvi, és de ser Joan Fuster»? (Fuster 2011a: 237). Cal donar tota la raó a Josep Iborra quan, en comparar-lo amb Montaigne, anota que «cadascú d’ells s’afirma com a únic. Els dos tenen la vocació i la professió de ser ells mateixos, de respondre al seu nom propi, de parlar en nom propi» (2006: 129).ssss1