Читать книгу Prosa i creació literària en Joan Fuster онлайн

7 страница из 46

Corria l’any 1900, tot i que sospito que el manuscrit maragallià fou escrit en un període anterior. El model integrador de les traduccions no es reduïa a un concepte senzillament utilitarista de la llengua, sinó que implicava –amb una gran visió de futur– una dimensió holística per a un idioma que s’havia d’anar organitzant i reforçant omplint d’una en una totes les caselles buides de les seves carències.

Una setantena d’anys més tard, Fuster en corroborarà el model, en el moment de parlar sobre la possibilitat d’una filosofia en català:

[…] una cosa és «poetitzar», i una altra «filosofar», encara que totes dues, en el fons, siguin intents d’agafar la vaca per allà on no hi ha manera humana d’agafar-la. La distinció s’imposa. ¿Per què no filòsofs, doncs, i sí poetes?…Podríem recordar que «fer versos» és una opció a l’abast de gairebé tothom, mentre que «filosofar» no ho és. Potser sí, es tracta d’això –i no ha de sorprendre’ns, en conseqüència, que hi hagi tants poetes dolents. La filosofia no és una activitat factible «fora hores»; té els seus ritus verbal, les seves lleis internes, la seva clientela especial, que funcionen a un nivell més restringit i enrarit que el de la lírica. Per exposar-ho amb poques paraules: la filosofia és un afer de càtedra i no de Jocs Florals (Fuster 2011f: 197-198).