Читать книгу Viles planificades valencianes medievals i modernes онлайн

42 страница из 62

La llei de la persistència del parcel·lari urbà és sovint comprovada, més que la del viari o carreram: el buit és més bo d’omplir que d’obrir, contra el que assegura Gauthier (2003). L’espai cronològic cobert no comprèn l’edat antiga, sinó una medieval que, entre nosaltres els valencians, comença amb la conquesta jaumina o la constitució del regne: per això, les referències islàmiques seran escasses. Per l’altre cap, no hauria volgut incloure-hi l’edat moderna, però la persistència de les estructures medievals a les viles valencianes ens hi obliga sovint amb un «gòtic tardà» que depassa el regnat de Felip I (II).

Els assentaments medievals han experimentat una evolució diversa, no sempre expansiva, tot i que és la predominant. Per això cal cercar el nucli a la part central, tot i que la planificació de vegades crea eixamples o viles noves; adesiara es contenta amb un carrer Nou. Aquestes excrescències solen desplaçar la centralitat. Les reformes urbanes a les viles que més han evolucionat per esdevenir ciutats han transcendit no sols al traçat del carreram i a la substitució dels edificis, sinó també a la modificació substancial del cadastre. El problema s’accentua a casos com els d’Alcoi o Carlet que han fruït d’etapes de prosperitat i creixença accentuada.