Читать книгу Vides truncades. Repressió, víctimes i impunitat a Catalunya (1964-1980) онлайн
135 страница из 139
La vaga va culminar amb una magna assemblea a les pistes d’atletisme el dijous dia 26, amb la presència d’unes vint-i-cinc mil persones, el veritable zenit de la protesta. Segons el governador civil, en aquells dies, la ciutat
estuvo prácticamente tomada por las fuerzas sindicales, con la eficaz y violentísima colaboración de la extrema izquierda. Nadie se movió durante dos días. La ciudad quedó totalmente paralizada: ni empresas, ni bares, ni comercios, ni autobuses, ni recogida de basuras. El 26 por la mañana los testigos presenciales sólo tenían una palabra para definir el aspecto de la ciudad: desolación,
un anàlisi que es veu limitat per la seva incapacitat de copsar el veritable abast de la mobilització ciutadana, que segons Salvador Sánchez-Terán, només era atribuïble al fet que «Los piquetes, amenazando com barras y cadenas, cerraron todas las actividades».142 En el decurs de l’esmentada assemblea a les pistes d’atletisme, que es va perllongar durant sis hores, es guardà un minut de silenci, com a mostra de dol i respecte per la mort a Elda del jove Teófilo del Valle, durant una manifestació i com a resultat d’un nou excés policial.143 I també es produí, probablement, el moment més emotiu d’aquestes jornades, quan aparegueren sobre l’improvisat escenari un grup de detinguts, que acabaven de ser alliberar (la majoria dels altres, obtingueren la llibertat l’1 de març, i els dos darrers el 7 d’abril). Però no tenim constància que en cap moment de les nombroses assemblees d’aquells dies s’esmentés la situació en què es trobava Wilson i les seves ferides. Començava el camí cap a l’oblit. En aquest sentit, va jugar a favor d’aquesta circumstància el fet que no fos un participant a la manifestació i que no milités en cap organització clandestina, política o sindical. El fet és que ningú el va reivindicar com a víctima de la repressió policial. Però ho fou. I pagà el preu més alt.