Читать книгу Vides truncades. Repressió, víctimes i impunitat a Catalunya (1964-1980) онлайн

88 страница из 139

Poc després de la presentació de la denúncia, l’esposa de la víctima, Carmen Rodríguez, arribava al seu domicili, on rebria la fatal notícia: «Hasta las tres de la tarde no me enteré de nada, fue cuando llegué a casa. Estaba trabajando y no me pudieron localizar. Entré en casa, estaba llena. No me dijeron nada en concreto, aunque sí que había tenido un accidente. Yo supe lo ocurrido, se notaba en el ambiente». Poc després hagué de reconèixer el cadàver: «Me quedé muy sorprendida; mi marido tenía el rostro sonrosado, parecía un niño […] era como si estuviese dormido».⁶⁴

Si un dels arguments que donaren les autoritats, respecte al que havia succeït davant la Tèrmica del Besòs, fou els limitats efectius policials desplaçats per fer front a la protesta dels treballadors, aquesta circumstància no es va repetir a l’enterrament de Manuel Fernández. No menys de quatre-cents policies s’hi desplegaren per tenir sota control absolut la situació. D’aquests, més de mig centenar pertanyien a les unitats a cavall. Fins i tot un helicòpter va sobrevolar la zona. El sepeli va tenir lloc al cementiri de Pomar, a Badalona, a primera hora del matí del dia 4.⁶⁵ Havia estat programat per les 11:00 hores, però les autoritats, en una manera d’actuar força habitual en circumstàncies similars, obligaren a avançar l’horari previst, amb el clar objectiu d’evitar tant com fora possible que no es concentressin grans masses durant el sepeli. A l’acte només es va permetre la presència dels familiars. Els amics i companys de treball hagueren de romandre a l’exterior, vigilats de prop per aquell gran desplegament policial. Quan un d’ells intentà llegir un poema d’acomiadament, «Murió por gritar»,⁶⁶ la policia carregà i dispersà els assistents.