Читать книгу Dénia. La ciutat i el castell. L'arquitectura militar baluardada (Segles XVI-XIX) онлайн

10 страница из 67

2. Voltants de la Ronda de les Muralles. En temps de pluja, la Marjal recupera les característiques lacustres originals. (J. Ivars)

La restinga arenosa passava per davant del turó i es comunicava amb la zona humida del sud. Amb tota probabilitat, en els segles X-XII ja s’havia terraplenat artificialment aquest espai, condicionat per la necessitat de construir defenses al costat de la mar i d’utilitzar el fondejador natural existent als peus del turó.

Al sud hi ha el Saladar, espai humit d’orígens geològics diferenciats, però amb trets evolutius semblants –formació de restinga, aportacions sedimentàries continentals, terraplenat antròpic, etc. El Saladar, de forma allargada i disposició perpendicular a la costa, és una zona deprimida, inundada d’aigües marines i continentals. Superficialment s’alimenta de l’aigua procedent del vessant sud del Montgó, amb una conca fluvial a l’entorn dels 10 km², d’abundants barrancs, aigüeres i vessanes, on destaquen els barrancs de Santa Paula, de recorregut nord-est sud-est, que arreplega les aigües del tram occidental del nord del Montgó –barrancs de Coll de Pous i de la Pedrera–, els de la Penya de l’Àguila, de la Cova de l’Aigua o de Sant Joan i el del Saladar. El barranquet de Miró o de Santa Llúcia, que desaigua fora del Saladar i de l’actual recinte portuari, potser en algun temps alimentava també el Saladar. Aquesta llacuna desaiguava en èpoques de forta pluja mitjançant la gola del Saladar, que tenia la mateixa orientació que el barranc de Santa Paula; no s’ha de descartar que tinguera altres goles, com el camí d’Aranda, que en una carta nàutica de 1879 és denominat rambla del Saladar o, fins i tot, la mateixa dàrsena musulmana del fortí, a la drecera de la torre d’En Carròs. La formació d’una restinga fòssil de dunes calcarenítiquesssss1 d’origen eòlic (Ferrer García, 1997: 136), acompanyada d’una altra més recent, determina el seu aïllament. Malgrat l’aterrament del Saladar amb aportacions sedimentàries de la conca, aquest continuà sempre per sota del nivell de la mar, fins que la mà de l’home, primer amb finalitats agrícoles,ssss1 a la fi del segle XIX i principi del xx, i després urbanístiques, l’elevà lleugerament sobre el nivell de la mar.ssss1 Durant la Guerra del Francés, seguint el traçat del barranc de Santa Paula o Riatxol, s’obrí un canal de 30 pams d’ample per 8 de fons (Palau Diego, 1983: 136), amb finalitats defensives i la pretensió d’arribar amb barca fins a les muralles de la ciutat; el canal s’alimentava amb l’aigua de la mar: a la gola es feren unes esculleres de pedres i troncs perquè les algues no en taparen l’eixida. En plànols alçats durant la Guerra del Francés hi ha aquest canal, que es tapà en 1812 (Palau Diego, 1983: 150), si bé en una xilografia de 1848, de Vilaplana, i en un plànol de Francisco Coello, de 1859, hi apareix perfectament representat. De 1852 és l’expedient «Terminación de la obra del riachuelo del Saladar»,ssss1 fet amb la finalitat d’eliminar tota l’aigua de la llacuna. En la bibliografia sobre Dénia sovint se suposa que el Saladar havia estat sempre navegable; és un error degut, en part, a aquest canal i a la confusió entre aquest canal i la dàrsena musulmana del fortí, amb restes visibles del seu ús original fins al principi del segle XX. Cal suposar que el Saladar mai ha estat navegable en època històrica.