Читать книгу Dénia. La ciutat i el castell. L'arquitectura militar baluardada (Segles XVI-XIX) онлайн

9 страница из 67

1. Vista de Dénia i els voltants des del pic de l’Àguila, al Montgó. (J. Ivars)

El turó calcari presenta un relleu allargassat, amb orientació nord-est sud-est,ssss1 seguint les serralades prebètiques, que penetra pràcticament dintre de la mar a manera de promontori. Al nord i al sud hi ha espais humits d’orígens i evolució diferenciats. Al nord s’estén una platja de sorra que delimita una zona humida o lacustre, a manera de llacuna, amb morfologia allargassada paral·lela a la costa, tancada per una restinga amb cordons dunars, alimentada per aigües freàtiques –l’aqüífer de Dénia– amb brolls d’aigua dolça –l’Ullal, el pou del Vergeret o la font de la Fontanella–, o d’escorrentia, aportacions fluvials de corrents intermitents, principalment el riu Girona, però sovint també per aigües marines, com a conseqüència de temporals o de canvis en el nivell de la mar. Avui encara perdura una rica toponímia referent a aquestes característiques: Bassetes, Ullals, Negrals, Bovetes, Marjal, Marjaleta, etc. A l’entorn nord del turó, l’espai humit rep avui encara el nom de Marjal, malgrat les profundes transformacions urbanístiques, i s’alimenta d’aigües procedents del vessant occidental del Montgó –punta de Benimaquia–, mitjançant el Regatxo, denominat fins fa poc el Riatxol, que funcionava també com a gola, avui desplaçada cap al nord, però que fins als anys seixanta desembocava prop de la punta del Raset,ssss1 i pot ser que ho fera encara més cap al sud o, fins i tot, dins del port actual. De fet, encara en 1861,ssss1 les aigües desbordades del Riatxol inundaven alguns carrers del raval de Baix la Mar.