Читать книгу Captius i senyors de captius a Eivissa. Una contribució al debat sobre l?esclavitud medieval (segles XIII-XVI) онлайн

126 страница из 200

Fotografia aèria feta per la Força Aèria nord-americana el 1956. Correspon a la part meridional de l’illa amb les Salines i la vila, s’hi han indicat els camins i topònims esmentats als documents analitzats (Autor de les modificacions: Joan Costa Bonet).

Per als últims temps de la pertinença d’Eivissa a al-Àndalus s’ha calculat, per a la totalitat de l’illa, una superfície agrícola irrigada de 169 ha, de les quals 117 corresponen a l’espai conegut posteriorment com l’horta del Castell o horta de la Vila, al pla de Vila.ssss1 Aquesta horta estava formada per franges de territori concèntriques al voltant de la línia de costa. La primera era formada per la zona de transició de les aigües salades a les dolces, de sediments no compactats i ocupada per vegetació de marjal; era el prat que apareix mencionat en els capbreus tant del segle XIII com sobretot en els posteriors de la darreria del XIV i del XV. Terra endins, drenat per una sèrie de canals artificials que desguassaven a la mar les aigües procedents dels vessants que abocaven al pla de Vila (torrents de Cas Capità, de sa Llavanera i altres menors). Els terrenys travessats per aquells canals eren els aprofitats per a l’agricultura i formaven pròpiament l’horta de la vila. El seu sistema de reg era per mitjà dels canals que les travessaven, tancant-los la sortida a la mar es feia pujar el nivell de l’aigua, que humitejava la terra per capil·laritat. L’horta del segle XIII al XVI era fonamentalment la mateixa que construïren els andalusins que colonitzaren Eivissa al segle X,ssss1 tot i que l’acció de transport de materials pels torrents i la seua sedimentació a la part baixa del seu curs, feia que la zona de marjal avançàs mar endins, omplint progressivament la badia; a la vegada, les terres més altes del cinturó d’horta deixaven de poder regar-se per capil·laritat i s’hi construïren les sénies que testimonia el topònim el Seniar, situat a la zona del pla de Vila corresponent al rei, als voltants de l’església de Jesús i que incloïa un sector de costa. Se’l documenta des de 1493.ssss1 Un capbreu de 1396 també esmenta sénies ubicades al pla de Vila.ssss1